Páginas vistas en total

viernes, 7 de enero de 2011

en 2002 Comunicació i ajuntaments en l'era digital.doc Comunicació i ajuntaments en l'era digital Convergències i desencontres entre polítiques de comunicació i polítiques de societat de la informació

Comunicació i ajuntaments en l'era digital
Convergències i desencontres entre polítiques de comunicació
i polítiques de societat de la informació
Miquel de Moragas, Maria Corominas

Miquel de Moragas, Maria Corominas, Montserrat Bonet, Josep Àngel Guimerà,
David Domingo

SESSIÓ DE TREBALL

Observatori de la Societat del Coneixement
Comissionat de la Presidència per a la Societat del Coneixement, Diputació de
Barcelona



Dia: 20 novembre 2002
Lloc: Parc del Coneixement de Flor de Maig
Hora: 16.30 h


Sumari

1. Raons de fons: importància d'Internet per a la comunicació local
1.1. Internet, nova frontera de la comunicació local. Dels espais a la xarxa
1.2. Canvis i nou paradigma de la comunicació
1.3. L'èxit de la comunicació no depèn de la tecnologia, sinó de la iniciativa ocial
1.4. La Internet global requereix continguts i activitats locals en xarxa
1.5. Una sola web o moltes webs locals?

2. Els mitjans de comunicació municipals. Situació actual i prospectiva
2.1. El paper del sector públic
2.2. La importància de les polítiques de comunicació
2.3. Els mitjans públics locals
2.3.1. La premsa local i comarcal
2.3.2. Les ràdios municipals
2.3.3. Les televisions públiques locals
2.4. Les televisions locals i Internet
2.5. Encara hi ha pocs mitjans públics locals
2.6. Avenços en la coordinació vertical, limitades convergències horitzontals

3. Els ajuntaments catalans i les TIC: gestió o nou espai de comunicació?
3.1. Els ajuntaments i les TIC: ràpid desenvolupament
3.2. Webs de l'Administració catalana entre les millors d'Espanya
3.3. Administració Oberta de Catalunya. Del primer consens a les dificultats de
aplicació
3.4. La relació (pendent) entre la e-Administració i la comunicació local
3.5. Debat municipalista i referències tangencials als mitjans de comunicació
3.6. Democràcia electrònica. Noves formes de creació d'opinió i de participació

4. Els webs municipals
4.1. ¿Ajuntaments amb web o webs amb ajuntament?
4.2. El web municipal com a mitjà de comunicació de masses
4.3. ¿Webs municipals o portals ciutadans?
5. Algunes conclusions












1. Raons de fons: importància d'Internet per a la comunicació local1

Una organització no governamental dedicada a la cooperació en matèria d'Internet2 Nicia la seva pàgina web amb la següent cita de Noam Chomsky: «Si no fem res, Internet i el cable estaran monopolitzats aquí a deu o quinze anys per les grans empreses empresarials. La gent no sap que té a les mans la possibilitat de disposar d'aquests instruments tecnològics, en lloc de deixar-los a les grans companyies. No obstant això, per això cal que hi hagi coordinació entre els grups que s'oposen a aquesta monopolització, i utilitzar la tecnologia amb creativitat, intel ligència i iniciativa per promocionar, per exemple, l'educació ».

A la nova "era de la informació», en la qual cada dia hi ha més concentració i més convergència industrial, hem de seguir dirigint la nostra mirada intel lectual i el nostre interès polític cap a la comunicació local i la descentralització com una de les garanties del pluralisme i, per tant, de la pròpia democràcia.

Afortunadament, l'àmbit local és avui l'escenari d'un extraordinari dinamisme de comunicació de proximitat. Però aquest dinamisme sembla que es desenvolupa en dues direccions que no sempre aconsegueixen trobar els punts de confluència, o les sinergies, entre si: la del desenvolupament de l'ús social de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) (inclosa la nova Administració) i la dels mitjans de comunicació locals (premsa, ràdio i televisió).

Aquest assaig intentarà identificar les principals condicions d'aquestes dues direccions i procurarà apuntar algunes idees sobre el desenvolupament d'unes noves polítiques públiques d'informació i de comunicació, especialment referides a l'àmbit local.

1.1. Internet, nova frontera de la comunicació local.
Dels espais a la xarxa En la nova societat de la informació, els espais de la «localització» i els espais de la «globalització» s'han convertit en espais complementaris. En realitat, aquesta complementarietat té els seus antecedents en etapes anteriors a allò que en l'actualitat anomenem societat de la informació. Ja en els anys setanta i vuitanta (en l'era broadcasting), el desenvolupament de les telecomunicacions apuntava en aquesta mateixa dirección.3 Els «espais de comunicació» (fonamentalment nacionals i estatals) creats per la transmissió via èter es van veure ampliats amb les primeres implantacions

1 Una primera elaboració d'aquestes idees es pot trobar a Miquel de Moragas; David Domingo; Bernat López (2001): «Internet and Local Communications: First Experiences in Catalonia», Nicholas Jankowski (ed.): Community Media in the Information Age. Cresskill: Hampton Press.
2 Nodo50: <http://www.nodo50.ix.apc.org>
3 Nicholas Jankowski, Ole Prehn i John Stappers (1992): The People's Voice. Local ràdio and televisió in Europe. Londres: John Libbey, i Miquel de Moragas (1988): Espais de comunicació. Experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.



«Internacionalització», i encara no globalització) i via cable (localització). Manuel Castells, seguint les petjades conceptuals de Mac Luhan, ha titulat el seu últim llibre La Galàxia Internet.4 Doncs bé, no és que ara deixem «la galàxia broadcasting" per "la galàxia Internet», com tampoc vam deixar en el seu moment «la galàxia Gutenberg "per" la galàxia broadcasting »

Les diverses «galàxies de la comunicació» coexisteixen i obren nous espais de comunicació. Això es fa evident en l'anàlisi del sector de la comunicació local. «La galàxia broadcasting» facilitava el desenvolupament «territorial» de la comunicació social en grans àmbits: mundial, nacional, regional i local.

No obstant això, les condicions polítiques i econòmiques van acabar imposant una lògica restrictiva a les possibilitats obertes per la tecnologia, i privilegiar els espais audiovisuals centralitzats, estatals. En aquestes condicions i promogudes pels propis estats, les grans corporacions radiotelevisives d'àmbit estatal van imposar el seu domini en tots els sistemes audiovisuals europeus.

El canvi potencial de "la galàxia Internet» consisteix ara en que les possibilitats tecnològiques s'amplien fins al punt que les polítiques dels estats més centralistes no poden impedir els processos de globalització (mundialització), però tampoc els processos de descentralització (regional i local) de la comunicació a la nova xarxa.

A diferència del que va succeir en «l'era broadcasting", durant la qual les restriccions polítiques a la comunicació local van ser constants, la nova era Internet té una altra oportunitat per flexibilitzar els rígids espais de comunicació i substituir-los per la proliferació, superposició i hibridació de espais a la xarxa. Però això també dependrà de les polítiques de comunicació que s'apliquin.

1.2. Canvis i nous paradigmes de la comunicació

Els canvis en la comunicació ja no es limiten a la transformació dels espais, sinó que afecten, estructuralment, a altres dimensions de la comunicació: afecten el paradigma mateix de la comunicació.

Un d'aquests canvis, probablement un dels més transcendents, és el que determina una nova centralitat per a la comunicació: la de la producció de continguts i, en conseqüència, l'increment de la importància de les condicions d'accés a la informació.

Una segona conseqüència important dels canvis consisteix en la transformació dels actors de la comunicació. En l'era Internet, les institucions socials




4 M. Castells (2001): La Galàxia Internet. Barcelona: Plaza & Janés.


(Ajuntaments, ONG, societats culturals, clubs esportius, empreses, negocis, universitats, xarxes ciutadanes, moviments socials), fins ara clarament diferenciades dels mitjans de comunicació, es converteixen, també, en «mitjans de comunicació» 5

En aquest nou escenari, almenys teòricament, els mitjans de comunicació convencionals (premsa, ràdio, televisió, agències de notícies) haurien de comptar amb algunes avantatges derivats del seu know how (saber fer) en la producció i distribució d'informació. Però aquest avantatge no sempre es fa efectiva. Alguns mitjans de comunicació-les televisions públiques a Espanya ia Catalunya són un exemple-no sempre han sabut aprofitar aquesta condició d'avantatge i han perdut clarament el lideratge de la seva incidència a Internet. El mateix succeeix en el cas de molts mitjans de comunicació locals que no han sabut aprofitar la seva notorietat per constituir-se en els nous «mediadors" o "portals" de la comunicació a Internet.

El canvi de paradigma també significa un important joc d'oportunitats per a la comunicació local. Les institucions locals, especialment els ajuntaments, es poden beneficiar ara d'aquesta nova situació, perquè les facilitats tecnològiques de què disposen ja no poden ser obstaculitzades fàcilment, com fins ara, per decisions polítiques i administratives centralistes.

L'obstacle principal a la descentralització de la comunicació són ara les dificultats de moltes institucions locals per a entendre aquestes noves lògiques i saber adoptar una nova política integrada de producció de continguts a escala local. En aquest nou context no té sentit en absolut mantenir desarticulades les iniciatives de la política, educació, cultura, benestar social, Administració i comunicació. La capacitat d'articular aquests factors constituirà, en el futur, l'eix de les polítiques locals. És a dir, disposar d'una política coordinada a favor de la producció de continguts de «proximitat», que aprofiti al màxim totes les sinergies que permet en l'actualitat el sistema de comunicacions.

1.3. L'èxit de la comunicació no depèn de la tecnologia, sinó de la iniciativa social

Les experiències de comunicació local a Catalunya han posat en evidencia6 que els canvis tecnològics influeixen en la dinamització de les experiències locals de comunicació, però també han demostrat que aquestes experiències només s'acaben consolidant quan responen a factors "no comunicacionals", és a dir, si són el fruit de la iniciativa d'organitzacions de caràcter cultural i social. Aquesta realitat encara és més evident en el cas dels projectes locals a Internet. Ja són molts els webs que naveguen sense rumb, perduts pel ciberespai, abandonats pels seus creadors. Es tracta d'iniciatives que van néixer sense respondre a un altre criteri que l'activisme informàtic,


5 Miquel de Moragas [en línia] (1998): «Internet: facilitats Tecnològiques, dificultats de comunicació», a Portal de la Comunicació (Aula Oberta, Lliçons Bàsiques)
http://www.portalcomunicacio.com/lecci/pdf/mdm.pdf.
6 Emili Prado i Miquel de Moragas (2002): «La televisió local a Catalunya. De les Experiències comunitàries
a les estratègies de proximitat », Quaderns del CAC, setembre 2002, Barcelona.
sense el suport d'una organització social capaç de donar continuïtat a l'experiència. A Internet, tant o més que en el cas dels mitjans de comunicació, es demostra que la supervivència d'aquestes iniciatives depèn més dels factors d'organització social que
dels factors «de comunicació».

Cal destacar que les ràdios i les televisions locals a Catalunya van néixer allà on ja existien, prèviament, activitats socials, culturals i associatives, i on l'administració pública ajudava a impulsar aquestes iniciatives. La tecnologia feia la resta. Molt semblant en realitat al que ara passa amb la implantació d'Internet a escala
local.

Una visió semblant és la que expressaven Antoni Farrés i Gabriel Ferrater en parlar de l'Administració Oberta de Catalunya: 7 «Hem de ser conscients que la tecnologia per la tecnologia no té sentit. Molt sovint, utilitzem la tecnologia per tal de donar una cobertura de modernitat a allò que sempre hem fet i poder seguir així fent el mateix [...] l'objectiu no és el canal, l'eina o el medi. L'objectiu és la funció ».

1.4. La Internet global requereix continguts i activitats locals en xarxa

En la fase actual de canvis estructurals cap a la societat de la informació i d'implantació efectiva de les noves tecnologies de la informació, l'àmbit local ocupa una posició central. I això doblement: pel que fa a infraestructures i pel que fa a continguts. Per això les polítiques locals-en el marc de la política general europea de la societat de la informació-han d'esforçar per cobrir aquests dos objectius.

A Catalunya, per exemple, amb la mediació de Localret (http://www.localret.es) 8 s'hauran de dur a terme polítiques més eficaces de desenvolupament de la xarxa. També des de l'Administració local s'han desenvolupat polítiques de suport als continguts ia les accions informatives d'àmbit local amb una política nova i activa "d'Administració Oberta". La informació local s'intueix com un element essencial per aconseguir la màxima expansió d'una xarxa (global) que ha d'estar connectada als espais locals per tenir una implantació social satisfactòria.

Xarxes i continguts locals no s'han de considerar subsidiaris, sinó necessaris per als interessos i estratègies globals de desenvolupament de la societat de la informació.

Si ens centrem ara en les qüestions relatives als continguts, hem de destacar la necessitat d'una nova política de convergència (d'articulació) entre les diverses iniciatives presents en el sector, públiques i privades, mediàtiques i no







7 Vegeu el punt 3.3 per ampliar la informació sobre aquesta iniciativa.
Antoni Farrés i Gabriel Ferrater [en línia] (2001): «L'Administració Oberta de Catalunya». Barcelona. II
Congrés de Municipis de Catalunya. <http://www.2comu.org/cat/ponencies/ponpdf/pon14.pdf>
8 Localret, Estudi de la viabilitat de l'arribada de la banda ampla municipi per municipi, Diputació de
Barcelona, octubre 2002.



mediàtiques, noves i convencionals, per crear entre tots el que podem
anomenar la "memòria digital dels àmbits locals».

L'expansió d'Internet a escala local neix de diverses iniciatives. Si ens fixem en l'experiència de Catalunya, podem identificar fins a set actors principals en aquest procés:

- L'Administració pública local.
- Les petites empreses de serveis telemàtics.
- Les empreses que pugnen per iniciar-se en el comerç electrònic.
- Els mitjans de comunicació.
- Les institucions culturals.
- Els nous mitjans de comunicació en línia (tipus La Malla o Vilaweb).
- Les associacions cíviques i les xarxes ciutadanes.

1.5. Una sola web o moltes webs locals?

Davant d'aquesta pluralitat d'actors, i en l'actual fase inicial d'implantació d'Internet (les primeres experiències es remunten a 1995), sorgeix un primer dilema entre l'oportunitat de crear iniciatives individuals (cadascú la seva web i el seu portal) i la necessitat de crear projectes coordinats i col.lectius.

Convé rebutjar la idea que les lògiques d'Internet ens porten a la creació de portals únics per a cada especialitat o temàtica, en perjudici de la diversitat. Es tracta, més aviat, de saber combinar coordinació i diversitat, singularitat i integració, aprofitant la naturalesa permeable, associativa de la xarxa.

Per exemple, totes les universitats públiques catalanes voldran tenir els seus propis projectes a Internet, però també hauran de participar en portals compartits. En un estudi recent sobre Internet i les farmàcies, vam descobrir les oportunitats de les farmàcies individuals per crear projectes de comunicació de proximitat a Internet, però al mateix temps també descobrim la necessitat que tenen de coordinar-se per mitjà de grans portals farmacèutics corporatius o profesionales.9 L'exemple podríem aplicar també a les televisions locals i, finalment, a l'Administració Oberta i als webs dels ajuntaments. Totes les administracions, i tots els ajuntaments, han de tenir la seva web, però no tindria sentit fer d'aquestes iniciatives unitats aïllades, sinó que serà necessari imaginar i tendir a crear una veritable xarxa interlocal.

Aquestes circumstàncies són fonamentals per a la comunicació local. A diferència de les experiències comunitàries de l'era dels mitjans de comunicació de masses, que, tot
de les iniciatives de coordinació, difícilment aconseguien evitar el seu aïllament, les noves

9 Miquel de Moragas (2001): «Atenció farmacèutica i comunicació». Ponència presentada al II
Congrés Nacional d'Atenció Farmacèutica. Barcelona, 15 de novembre de 2001.
experiències comunitàries en l'era Internet tendeixen a estructurar-se ia treballar en xarxa, creant noves formes «d'articulació cooperativa», sense perdre, però, la seva identificació amb la «proximitat». És el que hem denominat «portals locals" o "metalocales", que donen accés i aglutinen informació de diverses webs locales.10

2. Els mitjans de comunicació municipals. Situació actual i prospectiva

Els mitjans de comunicació local a Catalunya es troben en una fase de
transformació marcada per les següents grans tendències:
Protagonisme reforçat del sector privat, però continuïtat de la presència del sector públic local.
b. Reforç de la professionalització però, al mateix temps, manteniment de les "velles" iniciatives participatives i voluntaristes.
c. Tendència a desbordar el territori estrictament municipal per crear noves fórmules supralocals o comarcals.
d. Increment dels processos de concentració i fusió d'iniciatives empresarials que prenen posicions en el sector local com a nou escenari de les seves estratègies de
futur.
e. Implantació de l'ús d'Internet per a experiències de proximitat.

Aquestes tendències són la resposta del sector de la comunicació local a una transformació més general de la comunicació (tecnològica i econòmica) que afavoreix la multiplicació de l'oferta, l'segmentació de les audiències i la tematització corresponent dels canals.

2.1. El paper del sector públic

Dèiem que una de les característiques de l'actual sistema de comunicació local és el rotagonismo reforçat del sector privat, però també la continuïtat de la presència del sector públic local. No obstant, en aquest nou context-noves tecnologies, concentració empresarial, etc .- el sector públic reclama una redefinició crítica que podem identificar en les següents adreces:

a. Necessitat de redefinir les funcions específiques dels mitjans de comunicació de titularitat pública.
b. Necessitat d'especificar les formes de col.laboració i la delimitació de funcions amb la iniciativa privada.
c. Necessitat de definir un model integrat dels diferents serveis públics de comunicació.






10 Miquel de Moragas; David Domingo i Bernat López (2001): «Internet and Local Communications: First
Experiences in Catalonia », a N. Jankowski (ed.), Community Mitjana in the Information Age. Cresskill:
Hampton Press.

d. Necessitat de trobar noves fórmules, més professionals i menys partidistes, de gestió i control democràtic dels mitjans de comunicació públics (premsa, ràdio, televisió i ara també Internet).

2.2. La importància de les polítiques de comunicació

El futur de la comunicació local no depèn estricta i únicament de les noves condicions tecnològiques i de les sinergies que es puguin derivar, sinó més concretament de les polítiques de comunicació que s'emprenguin per adaptar-se a aquests canvis i aprofitar aquestes sinergies.

D'altra banda, les polítiques de comunicació de l'àmbit local no són independents de les polítiques de comunicació en general. A continuació exposem alguns exemples. La comunicació local a Catalunya ve condicionada pels nivells competencials de l'autonomia catalana en matèria de comunicacions. Així, hem vist que una legislació restrictiva derivada de la manca d'autonomia en matèria de gestió de les xarxes de comunicació ha impedit la plena regulació de les televisions locals.

Les polítiques de comunicació aplicades al sector local també han vingut condicionades per la política que s'ha aplicat en el sector públic de la comunicació en general. La televisió local a Catalunya s'ha vist limitada per la manca de coordinació dels diversos nivells de televisions públiques. TVE a Catalunya, d'una banda, i TV3, de l'altra, la televisió pública autonòmica-la CCRT-sense vincles estructurals amb les televisions públiques locals, etc. La política catalana no ha sabut, o no ha volgut, articular una política coherent dels diversos àmbits del sector públic de la comunicació.

La manca d'una política de coordinació a llarg termini en el context actual de fusions i concentracions del sector privat deixa un futur molt problemàtic per al sector públic de comunicació. Caldria canviar aquestes tendències amb una nova regulació del sector audiovisual i amb una política de la societat de la informació que inclogués el paper dels mitjans de comunicació.

2.3. Els mitjans públics locals

És cert que el sector públic continua tenint una presència significativa en tots els àmbits de la comunicació local a Catalunya. Però també és cert que aquesta presència es
veu compromesa avui davant les iniciatives dels grans grups de comunicació per fer-se presents en el que consideren un nou mercat estratègic. A continuació exposem, en un breu resum, aquesta situació en el cas de la premsa, la ràdio i la televisió.

2.3.1. La premsa local i comarcal

Pel que fa a la premsa, l'Administració local continua actuant com a editora d'un gran nombre de capçaleres. L'any 2000 hi havia a Catalunya un nombre relativament important (118 títols) 11 de butlletins d'informació municipal (BIM), encara que cal destacar que més del 50% d'aquests títols corresponen a l'àrea metropolitana de Barcelona i que la seva periodicitat també és reduïda, ja que el 37% d'aquestes publicacions
són mensuals i el 30% són de caràcter trimestral o semestral.

També és important destacar que el nombre de títols ha anat decreixent: s'ha passat
dels 134 títols del 1998 als 118 títols de l'any 2000.



10
Aquesta feble presència del sector públic contrasta, o s'explica, per una revitalització de lasiniciativas privades, però d'unes iniciatives privades que es consoliden a partir de l'agrupació o coordinació. Podem destacar dos exemples d'aquest procés: el cas de VilaWeb com a diari pancatalà que ha promogut l'aparició d'edicions locals en un centenar de poblacions, i la nova societat limitada Coordinadora de Mitjans (Comit), que integra les empreses editores d'El Punt , Segre, Regió 7, El 9 Nou, Diari d'Andorra, Diari de Balears, El 3 de Vuit i L'Hora del Garraf, i del mateix diari electrònic VilaWeb. La unió d'aquests diaris i setmanaris col.loca Comit com a líder de la premsa escrita en català i com a tercer grup editor de premsa d'informació general de Catalunya.12

La coordinació d'iniciatives locals és la resposta lògica a altres processos de coordinació o concentració, com ara l'aparició de grans grups empresarials que ofereixen informació d'actualitat amb publicacions gratuïtes d'informació general o que potencien també les «subediciones» dels grans diaris generalistes .

2.3.2. Les ràdios municipals
Les tendències anteriorment apuntades també es manifesten en el cas de les ràdios
públiques municipals.






11 Informació recollida per Vicenç Rabadan, amb dades obtingudes del Centre Internacional de Premsa de
Barcelona (2000): Anuari de la Informació de Catalunya 2000-2001. Barcelona: Centre Internacional de
Premsa de Barcelona.
12 Vicenç Rabadan: «La premsa local i comarcal», en informe de la comunicació local a Catalunya 2001,
Documents de Treball de l'Observatori de la Comunicació Local (InCom - UAB).

L'any 2001, després de més de vint anys d'experiències de ràdios municipals, es comptabilitzaven a Catalunya, segons diverses fonts, unes 200 emissores municipals nascudes en un procés de creixement continuat però alentit en els últims anys. S'ha assenyalat que la disminució quantitativa del ritme de creixement ha anat relacionada amb canvis qualitatius en aquest creixement, especialment pel que fa a la reducció del pes de les emissores de les comarques de Barcelona (el 85,5% de totes les emissores el 1982, davant el 55,1% de 1998) ia la penetració en poblacions mitjanes i grans. Barcelona, Lleida, Tarragona i Terrassa són alguns exemples d'emissores creades en els municipis més grans durant la segona meitat dels anys noventa.13

Tanmateix, no és possible deixar d'assenyalar la pèrdua d'influència (o de presència) d'aquestes emissores en el panorama mediàtic de Catalunya dels últims anys i com a conseqüència de l'ampliació de les freqüències.

La ràdio local no va ser la principal afavorida pel repartiment de llicències de ràdio digital d'abast estatal amb possibilitats de desconnexions regionals, i caldrà esperar a veure què espera en el futur concurs de llicències de ràdio digital d'àmbit local en règim de gestió indirecta.

Les potencialitats del DAB (Digital Audio Broadcasting), especialment en la línia de serveis afegits, obre un interrogant sobre la manera com aquesta tecnologia afectarà la ràdio com a mitjà de comunicació de masses tradicional.

No obstant això, el fet és que tindrem un espai radiofònic local àmpliament colonitzat per estratègies de concentració i de desconnexió que pot perjudicar sensiblement a les ofertes locals actuals.

D'altra banda, la crisi econòmica que fa temps que pateixen molts ajuntaments ha afectat clarament a moltes emissores de ràdio municipals. Això ha reforçat el paper de la publicitat com a via de finançament.

Per afrontar aquesta situació, les emissores municipals han adoptat el camí de la coordinació, que ja havien experimentat unitàriament en el llarg camí cap a la legalització per mitjà de EMUC. Ara, però, es busquen formes noves, com ara agrupar-se en projectes de desconnexions temporals amb COMRàdio, o en projectes d'emissions conjuntes (com és el cas de les emissores del Baix Ebre i el Montsià, EMUTE).

Una altra resposta de moltes emissores locals per afrontar la competència de les grans corporacions de ràdio ha estat l'ampliació del territori de difusió més enllà dels límits territorials del municipi. Però això implica, en el cas de les emissores municipals, un canvi fonamental en les seves estratègies i, fins i tot, en la definició de la seva missió. En aquests


13 Maria Corominas, Mercè Díez, Laura Bergés (1999): «Vint anys de ràdios municipals», a Quaderns del
CAC, núm. 4, Barcelona, p. 52-57.

aspectes caldrà estar atents als possibles canvis del marc jurídic general del règim de les emissores de ràdio locals de Catalunya.

Mentrestant-amb més avantatges per l'àudio que per al vídeo-Internet comença a oferir noves vies a la ràdio, sense llicències ni processos administratius de concessió.

2.3.3. Les televisions públiques locals

El novembre de 2001 s'havien identificat (E. Prado i M. de Moragas, 2002) 14 un total de 104 televisions locals a Catalunya. Aquestes televisions responien a una tipologia molt diversa (dimensió, programació, àrea de cobertura, volum econòmic, ús de tecnologies, etc.).

Un nombre molt important d'aquestes televisions (52) corresponien a emissores de titularitat pública, és a dir, municipals, 49 eren privades i només 3 es podien considerar de caràcter mixt.

Però la importància del sector públic en la televisió local és encara més important si es considera que més de la meitat de les televisions privades (el 56,4%), gestionades o impulsades per entitats culturals sense ànim de lucre, compten amb subvencions municipals.

No tenim dades sobre el grau de col.laboració entre aquestes emissores de televisió municipal i els altres mitjans de comunicació municipals (ràdio i premsa), però sí disposem d'informació sobre la importància de la cooperació que s'estableix entre elles.

En el cas de la televisió es detecten els mateixos reptes ja assenyalats per als altres mitjans locals. Un d'aquests reptes, sens dubte molt important, és el que es refereix als canvis que s'estan produint en els àmbits de cobertura, especialment pel que fa a la deslocalització de la cobertura estrictament municipal.

Únicament el 31,6% de les actuals televisions locals de Catalunya (E. Prado i M. De Moragas, 2002) tenen com a àmbit de cobertura la seva ciutat de referència, és a dir, són estrictament locals. El 31,6% de les televisions locals arriben a més d'un municipi (supralocals), el 14% són comarcals i el 6,6% són supracomarcals (quan emeten per
una comarca sencera, o per més d'una comarca, ja sigui per vocació o per "desbordament hertzià"). I el 9%, a més, són intercomarcals (pensades per donar cobertura a dos o més comarques).

Les televisions públiques, municipals, són les que aposten majoritàriament per la producció pròpia de continguts i, encara més estrictament, per la producció de programes de proximitat

14 Emili Prado i Miquel de Moragas (2002): «La televisió local a Catalunya. De les Experiències comunitàries
a les estratègies de proximitat », Quaderns del CAC, setembre 2002, Barcelona.

També cal destacar, i això és important per les sinergies que pot significar per a altres mitjans de comunicació, que el contingut específic principal de les televisions locals a Catalunya és la informació.

Com ja hem vist en els altres mitjans, les televisions locals també busquen sobreviure amb noves formes d'estructura associativa. Les raons per associar-se, a més de la funció «defensiva» històrica, s'amplien ara amb la creació de xarxes de distribució de continguts i de coordinació tecnològica.

2.4. Les televisions locals i Internet

La presència de les televisions locals a Internet és encara limitada. A finals de 2002 el nombre d'emissores amb web es calculava entre el 30 i el 40%. De les quaranta-dues televisions locals catalanes associades a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL), vint tenen web i vint-i no. D'aquestes vint, vuit s'elaboren a partir de l'eina que els facilita la pròpia XTVL. Les altres dotze s'elaboren amb altres recursos i amb dominis propis (com ara http://www.barcelonatv.com http://www.canal-50.com o http://www.canalset.com. Aquest últim és un intent d'una televisió petita d'oferir serveis a la població a partir de sinergies amb l'Ajuntament i amb la televisió. Per la seva banda, l'Open Directory Project15 facilita l'enllaç amb trenta-una emissores de televisió locals, de les que bona part són les pròpies de la XTVL.

No obstant això, encara hi ha molt poques televisions locals que, aprofitant la seva notorietat, hagin assumit la funció de lideratge o de portal a Internet per als seus audiències. Els recursos d'Internet, la interactivitat per exemple, encara són mínims en les webs d'aquestes televisions. La gran majoria d'aquestes experiències són més aviat estàtiques. Gairebé totes inclouen una presentació de l'emissora (generalment històrica) i una
informació convencional sobre la seva programació.

També hi ha pocs webs de televisions locals que actuen com a portals informatius i aprofitin la seva producció d'informació. En aquests casos, i per això són rellevants, els portals esmentats podrien representar una oferta complementària als continguts dels webs
dels ajuntaments.

Convé esmentar l'experiència a Internet de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) (http://www.xtvl.com), una iniciativa de la Coordinadora de Televisions Locals de Catalunya (TLC) i de l'Agència de Comunicació Local (ACL) . La Xarxa de Televisions Locals és la consolidació del projecte iniciat pel Circuit de Televisions Locals l'any 2000 amb la creació d'una intranet per ajudar a coordinar i intercanviar produccions entre les emissores de ràdio i de televisió consorciades.






15 http://dmoz.org/World, consulta del 9 de novembre de 2002.
Actualment, la xarxa, a més d'actuar com a instrument de coordinació i gestió de produccions i recursos de les televisions locals, actua com a veritable portal de les televisions locals i com a agència de motorització de les experiències a Internet de les televisions locals: facilita estructures i know how (saber fer) per llançar webs de televisions locals, com en el cas de la coproducció dels webs de Televisió de Banyoles (http://www.xtvl.com/banyolestv) i de canal Terrassa
(Http://www.xtvl.com/canalterrassa/
.
Aquest portal (que té una estreta relació amb La Malla.net, portal informatiu de la Diputació de Barcelona) és un bon exemple de les possibles sinergies que s'han de produir en la comunicació local.

2.5. Encara hi ha pocs mitjans públics locals

Les xifres proporcionades en els apartats anteriors (118 títols de premsa municipal, prop de 200 emissores de ràdio, 56 emissores públiques de televisió) podrien fer pensar que a Catalunya els mitjans de comunicació públics locals constitueixen una important i extensa realitat. Hem de relativitzar aquesta interpretació.

Els mitjans de comunicació municipal afronten nombroses dificultats de supervivència, el seu número es redueix lentament i no arriben encara a una mínima part del conjunt dels municipis catalans, amb comarques absolutament orfes en aquests recursos.

El quadre següent, que indica el nombre de televisions locals per municipi i nombre d'habitants, és representatiu de la realitat d'aquest abast. Dues dades rellevants: prop del 70% dels municipis entre 5.000 i 20.000 habitants no tenen cap televisió local, i encara més rellevant: no tenen televisió local, ni pública ni privada, fins al 50% dels municipis entre 20.001 i 50.000 habitants. Així doncs, encara queda molt camí per recórrer.





Aquestes xifres es poden contrastar (amb totes les matisacions que siguin necessàries) amb la
evolució més ràpida de la implantació dels webs municipals, que, com veurem més
endavant, i en el cas de la província de Barcelona a finals de 2001, arribava al 72%
els municipis.

2.6. Avenços en la coordinació vertical, limitades convergències horitzontals

D'aquestes informacions sobre els mitjans de comunicació municipal es pot treure
una conclusió important: els diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) han trobat en diferents formes de coordinació, federació o consorci una forma de sobreviure i un recurs per contrarestar la força del procés general de concentració de les empreses de comunicació.

Però aquest procés s'ha realitzat més en sentit vertical, cada mitjà pel seu compte, que en
sentit horitzontal. Són limitats els casos de creació de grups de comunicació multimèdia (premsa, ràdio, televisió, Internet) de caràcter local comunitari, al contrari del que solen fer els grans grups de comunicació, com PRISA, Grup Godó Planeta, El Periódico, etc. , que tendeixen cada vegada més a la concentració horitzontal ia estar presents en tots els escenaris i espais de comunicació.

Aquestes formes de coordinació són ara necessàries per a tots els mitjans, però molt especialment en el cas de la ràdio i, encara més, en el cas de la televisió, mitjans amb uns costos de producció molt elevats
.
Però aquest procés de coordinació-fins ara vertical-s'ha d'ampliar amb una visió de futur en diverses direccions i, especialment, en la direcció de l'homologació digital, o convergència tecnològica, que ha de permetre la veritable integració multimèdia en el nou context digital.

Aquesta digitalització és més directa en el cas de la premsa, on ja és evident la convergència entre els processos de producció i la seva distribució en línia, per Internet. Més difícil és el procés de convergència digital de la ràdio i, especialment, de la televisió. És més difícil per la limitació de les xarxes actuals, però també per les dificultats estructurals que significa l'adaptació de les formes de producció d'aquests mitjans a les noves estructures multimèdia. Aquest és un fenomen que no afecta únicament la televisió local, sinó més àmpliament a tot el sistema televisiu, que troba moltes dificultats organitzatives per adaptar-se la seva convergència amb Internet. És el cas de TV3 i de TVE, però no, en canvi, el de la BBC, que ha sabut crear una nova divisió, BBCOn
line, i esdevenir un veritable portal britànic a Internet.

Així doncs, aquest procés d'integració horitzontal ja no s'ha de limitar a la convergència
entre els mitjans de comunicació de masses, sinó que s'ha d'ampliar al conjunt d'actors
de la producció de continguts que assenyalàvem en el nou paradigma: Administració,
empreses, clubs, universitats, ONG, nous mitjans de comunicació en línia, mitjans
de comunicació de masses, portals, cercadors, etc.


I en aquest sentit, les experiències de coordinació encara són més limitades. Però aquesta és, precisament, com veurem més endavant, la principal llacuna i també el principal objectiu de les futures polítiques de comunicació en l'àmbit local.

3. Els ajuntaments catalans i les TIC: gestió o nou espai de
comunicació?

El panorama del sector públic de la comunicació local a Catalunya s'ha d'interpretar ja en el nou marc obert, i ampliat, per les iniciatives de l'Administració local i per la nova xarxa de comunicacions connectada al conjunt de les administracions públiques (europea, espanyola i catalana ).

En els darrers anys les administracions locals catalanes han realitzat un gran esforç, tècnic i polític, per adaptar-se a les noves condicions de l'era digital: han desenvolupat infraestructures, han ofert nous serveis, han multiplicat les iniciatives de promoció i educació (punts d'accés a la xarxa, cursets d'iniciació), etc.

La Diputació de Barcelona, 16 per exemple, definia l'any 2000 els principis bàsics de
seva actuació en aquest terreny en els següents deu punts:

 Planificació pública de les comunicacions.
 Desenvolupament i gestió (pública / privada) de les xarxes de canalització de les comunicacions,
 Targeta del ciutadà = DNI electrònic europeu.
Adreça electrònica per a tothom.
Accés universal a Internet.
Formació cultural i tècnica.
Foment de les xarxes ciutadanes, ciutats virtuals.
 Foment de l'Administració virtual.
 Impuls de l'ús de la telemàtica en els àmbits empresarial, laboral i educatiu.
 Impuls de la integració i la simplicitat en el tractament dels serveis telemàtics.

El mes de novembre de 2002, segons dades de Localret, s'havien redactat nombrosos plans estratègics o plans directors de societat de la informació per àmbits locals: per exemple, els de Badalona, Terrassa, Mataró, Sant Cugat del Vallès, Figueres, Pla de l'Estany, Lloret de Mar, Olot, la Seu d'Urgell, Manresa, Vic, Granollers, Rubí, Tortosa, Canovelles, les Franqueses i la Roca del Vallès.





16 Per obtenir informació sobre totes les iniciatives realitzades per la Diputació de Barcelona en matèria de
tecnologies de la informació i àmbit local, vegeu l'activitat del Comissionat de la Presidència per a la
Societat del Coneixement. <http://www.diba.es/flordemaig/html/pdc/pdc_act.htm>

El 5 de juliol de 2002 es presentava el portal CAT365 (www.cat365.net, inicialment anomenat PuntCat, de l'Administració Oberta de Catalunya, un consorci format per la Generalitat de Catalunya i Localret amb l'objectiu d'esdevenir una oferta unificada de totes les administracions públiques catalanes. Aquest projecte té pendent la plena integració de les iniciatives de l'Administració local i la solució del dilema entre una concepció de portal com a «porta d'entrada unificada" o la multiplicació d'accessos des de la proximitat que reclama l'Administració local.

Tot aquest procés, encara en estat inicial, ha de significar un canvi d'horitzó que afectarà en profunditat a tot l'esquema de la comunicació local a Catalunya.

3.1. Els ajuntaments i les TIC: ràpid desenvolupament

La Fundació Retevisión, en el seu informe i-ESPAÑA2001, Informe anual sobre el desenvolupament de la Societat de la Informació a Espanya, 17 interpreta el grau d'implantació de les
tecnologies de la informació en els ajuntaments prenent en consideració tres
indicadors principals:

a. Disponibilitat d'accés a Internet.
b. Existència de pàgina web pròpia.
c. Disponibilitat d'intranet o xarxa d'àrea local.

Segons aquests indicadors, els ajuntaments es classifiquen en quatre categories:

1. Ajuntaments avançats (els que compten amb els tres indicadors).
2. Ajuntaments en procés (els que compten almenys amb dos indicadors).
3. Ajuntaments emergents (els que compten únicament amb un dels tres
indicadors).
4. Ajuntaments exclosos (els que no compten amb cap dels tres indicadors).

Segons les dades de Retevisión, l'any 2001 el 72,2% dels municipis espanyols tenien web accessible, amb la major part dels ajuntaments catalans classificables com a «avançats» (Fundació Retevisión, 2001, p. 207).

Pel que fa a Catalunya, el 1999 els ajuntaments catalans a Internet ja representaven el
61,6% de la total.18




17 Fundació Retevisión (2001): e-ESPAÑA2001, Informe anual sobre el desenvolupament de la Societat de la
Informació a Espanya. Madrid: Fundació Retevisión.
18 Estudis de Ciències Polítiques i Gestió Pública (1999): Els Ajuntaments de Catalunya a Internet: un estudi sobre les pàgines web dels Ajuntaments. Barcelona: Estudis de Ciències Polítiques i Gestió Pública, Universitat Pompeu Fabra. En el moment de tancament aquest text, el novembre de 2002, s'està duent a terme
una nova edició actualitzada i ampliada d'aquest estudi.




(*) El 100% de Lleida s'explica perquè la Diputació de Lleida facilitava una pàgina Web per a cada municipi, però això no vol dir que cada municipi tingui, en sentit estricte, una pàgina activa a Internet.

Segons fonts de la Diputació de Barcelona, i referides al seu àmbit, l'any 2001, 227 ajuntaments disposaven de web pròpia i 84 no, el que equivalia al 72,9% ajuntaments amb presència a Internet.19

Aquestes dades contrasten amb la limitada presència de webs a les comarques gironines. Segons informacions recollides pel Diari de Girona (7-1-2002), 20 el 71% dels municipis de Girona (158 de 221) no tenien pàgina web a finals de 2001. Així mateix, l'informe explicava que el 18% dels consistoris no comptaven ni amb adreça electrònica ni amb pàgina web.

El valor d'aquestes xifres s'ha de relativitzar perquè l'absència de web afecta prioritàriament als municipis amb menys de 1.000 habitants (el 90% dels quals no disposa de pàgina web), mentre que el 82% de les poblacions gironines amb més de 5.000 habitants si utilitzen Internet.

Segons fonts de la Generalitat, 21 a mitjans de l'any 2001 tots els ajuntaments de Catalunya de més de 50.000 habitants i el 80% dels de poblacions de 5.000 a 50.000 habitants tenien web pròpia. No obstant això, només el 35% dels treballadors dels ajuntaments utilitzava el correu electrònic i el 19% navegava per Internet. Els ajuntaments que oferien algun tipus de tràmit en línia representaven el 23%, el 38% actualitzaven la web diàriament i, a l'extrem contrari, el 20% de webs presentaven informació estàtica.

L'any 2002 la Generalitat de Catalunya i Localret22 han enviat a tots els municipis
de Tarragona, Lleida i Girona una nova i àmplia enquesta titulada Qüestionari
unificat. Aquesta enquesta part de la base de l'estudi elaborat per la Diputació de

19 Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles a la secció «Municipis» del web de la Diputació de Barcelona <http://www.diba.es/municipis/ajweb.asp>. Data de consulta: 1902.01.19.
20 La publicació gironina cita com a font un estudi elaborat per Factoria Sinòptica SL per a la Diputació de Girona.

21 STSI: Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (2002) [en línia]: Estadístiques de la societat de la informació. Catalunya 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya. ttp: / / dursi.gencat.es/generados/catala/societat_informacio/recurs/doc/est_si_2001.pdf]
22 http://www.localret.es/destaquem/docs/enquesta.pdf

Barcelona 1999,23 i que actualment també està en procés d'actualització. Aquests estudis ens proporcionaran noves dades i més amplis sobre l'ús d'Internet i, en general, de les TIC en els ajuntaments.

3.2. Webs de l'Administració catalana entre les millors d'Espanya

Encara estem lluny d'una cobertura universal i de l'ús generalitzat d'aquestes noves ecnologies en el conjunt de l'Administració local catalana, però comptem ja amb un nivell molt avançat de penetració amb algunes experiències pioneres que, sens dubte, actuaran en el futur com a motor de impuls per a noves experiències.

Cal assenyalar, per exemple, que l'informe de Retevisión posa fins a set institucions de Catalunya (i dos del País Valencià) entre les deu primeres en el rànquing dels anomenats «top-60» de l'e-Administració espanyola:

1. Ajuntament de Terrassa.
2. Ajuntament de Rubí
3. Ajuntament de Barcelona.
4. Universitat Autònoma de Barcelona.
5. Ajuntament de València.
6. Universitat de Barcelona.
7. Ajuntament d'Avilés.
8. Diputació de Barcelona.
9. Universitat Jaume I (Castelló).
10. Ajuntament de Sabadell.

Segons el diari El País (11 de juliol de 2002), «el cinturó industrial de Barcelona és la zona que millor aprofita les noves tecnologies», i en aquest àmbit "totes les ciutats tenen pàgines molt completes». De les deu ciutats més ben valorades a Espanya, cinc són de Catalunya: 1 ª, Terrassa, 2 ª, Barcelona; 5 ª, Sabadell, 6 ª, Mataró, i 7 ª, Girona.

L'observació d'algunes d'aquestes webs ens permetrà avançar algunes conclusions sobre el desenvolupament d'aquest sector, i molt especialment sobre el grau d'integració o de col laboració entre les experiències Internet de gestió administrativa i les experiències, més pròpiament mediàtiques, dels mitjans de comunicació local, objecte principal d'aquest assaig.

3.3. Administració Oberta de Catalunya. Del primer consens a les dificultats de
aplicació

Cap a finals dels anys noranta els principals actors de la societat civil i de la administració política catalana entendre que l'accés a la societat de la informació era un repte cabdal per al futur del país. Per això es va poder arribar a un ampli consens per establir plans estratègics de gran transcendència per a l'àmbit local.

23 Diputació de Barcelona / Institut Català de Tecnologia: Estudi sobre l'inventari de l'Equipament Informàtic
dels Ajuntaments de la província de Barcelona. Any 1999. Diputació de Barcelona, 1999.
El 1999 es va fer públic el Pla Estratègic per a la Societat de la Informació a Catalunya, amb una àmplia participació del món local. Al juliol de 2001 el Parlament de Catalunya consensuava el «Pacte per a la promoció i el desenvolupament de la societat de la informació a les administracions públiques catalanes».

Aquests acords havien de ser confirmats aquell mateix any pel II Congrés de Municipis de Cataluña24 (octubre 2001), que expressava el seu suport a Localret com a instància unitària sorgida del municipalisme català, del qual es declarava «interlocutor bàsic» en el procés d'implantació de la Administració Oberta de Catalunya en el món municipal.

El pacte de juliol de 2001 proposava iniciar diverses accions destinades a crear la nova xarxa de comunicacions que havien de tenir una important repercussió en el conjunt del sistema de comunicació local:

- Crear un observatori per seguir la implantació de les tecnologies en el món local.
- Realitzar una opció conjunta per a la signatura electrònica.
- Impulsar el portal de les administracions catalanes (oberta i relacionada amb l'estatal i l'europea).
- Crear la xarxa pública de punts de consulta a Internet.
Realitzar un pla de xoc de formació de personal de les administracions.

Per dur a terme aquests objectius, el gener de 2002 es va constituir el Consorci per a l'Administració Oberta Electrònica de Catalunya, integrat per la Generalitat i diverses organitzacions municipalistas.25

Amb aquests programes, l'Administració catalana procura situar-se en l'òrbita de les recomanacions de la Unió Europea i aplicar els objectius del pla d'acció de l'e-Europa per a les distraccions públiques, definits en la conferència de Lisboa, 26 seguits de les recomanacions de els plans estatals especificats en el document INFO XXI.27

Aquests programes es proposen, en primer lloc, fer accessible a tots els ciutadans la informació de les administracions i facilitar la seva corresponent gestió d'informació.

24 II Congrés de Municipis de Catalunya. <http://www.2comu.org/cat/segon_con.html>
25 Constitueixen el Consorci la Generalitat de Catalunya (Departament de Governació i Relacions
Institucionals i Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació), Localret, la
Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis Catalans, l'Ajuntament de Barcelona i les
diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
26 eEurope: Una Societat de la Informació per a tots (Informe per al Consell Europeu sobre Ocupació,
Reforma Econòmica i Cohesió Social. Cap a una Europa basada en la Innovació i el Coneixement,
Lisboa, 23 i 24 de març de 2000). Vegeu http://www.europa.eu.int/comm/index_es.htm.
27 Web de INFO XXI http://www.infoxxi.es.



----------------------------------------------------------


En concret, el pacte de juliol de 2001 es refereix a l'adopció d'un total de vint serveis públics bàsics (dotze adreçats als ciutadans i vuit per a les empreses), amb un pla d'implantació per etapes fins a l'any 2003.

Aquest pla inclou les següents activitats i informacions:
- Gestió d'impostos.
- Recerca d'ocupació.
- Contribucions a la Seguretat Social.
- Gestió de documents personals (DNI i altres).
- Registre de vehicles.
- Llicències d'obres.
- Atestats i denúncies.
- Biblioteques públiques.
- Gestió de certificats (de naixement i altres).
- Matriculació en currículums escolars.
- Canvis de direcció.
- Serveis relacionats amb l'atenció sanitària.

D'aquesta primera llista destaca l'absència, que es repetirà en altres instruccions i planificacions de programes, de la «societat de la informació», de la comunicació i la nformació convencional, és a dir, dels mitjans de comunicació, el que posa de anifest el divorci entre el progrés en la gestió de la informació i la comunicació mediàtica.
El mateix pacte, quan es referia al futur portal de les administracions públiques de Catalunya (ara CAT365, www.cat365), proposava les següents grans accions:
- Accés a la sanitat.
- Accés a l'educació i la formació.
- Accés a l'habitatge.
- Accés al treball.
- Muntar una empresa.
- Accés a ajudes socials.
- Expedició de certificats.
- Actualització de dades.
- Pagaments d'impostos.
- Vehicles.
- Circulació.

Pel que fa als aspectes culturals o mediàtics, el pacte fa referència a:
Serveis lingüístics (informació i orientació de serveis, gestió de programes de normalització lingüística, didàctica, consultoria, traduccions, etc.).
Conèixer el país (informació general del territori, serveis, temps, trànsit, opcions culturals, espais naturals, turisme, etc.).
Promoure l'aprofitament de les possibilitats de les TIC per afavorir el debat, la reflexió i la participació política i social dels ciutadans de Catalunya en les seves institucions i en els assumptes públics.


3.4. La relació (pendent) entre la e-Administració i la comunicació local

En síntesi, tot el que s'ha explicat posa en relleu la dissociació actual entre les noves iniciatives locals en línia i els mitjans de comunicació públics locals.

Sorprèn, en tot cas, que el pacte de juliol de 2001 no plantegés, com sí feia Pla Estratègic de 1999, cap pont entre les noves propostes d'extensió de la e-Administració i els mitjans de comunicació locals, públics o privats.
Aquesta tendència, o oblit, és més general. De fet, també sorprèn que el II Congrés de Municipis de Catalunya (10 de novembre de 2001) ignorés el paper dels mitjans de comunicació en l'activitat municipal, tot i l'extensa tradició catalana al respecte. Analitzades les ponències del congrés, només hem trobat tres amb referències tangencials a la comunicació: la de Jordi Borja i Mireia Bofill («Ciutadans i participació"), una altra d'Antoni Farrés i Gabriel Ferrater («L'Administració Oberta») i una tercera de Joan Subirats («Els ajuntaments: capacitats per perfilar el futur»).
En el primer cas es constata el problema de la desterritorialització dels referents culturals i socials com a conseqüència de la globalització, però també es reconeix la nova valoració de la "proximitat" en aquesta mateixa societat. També es reconeix que sense «veu per a tots» (un problema dels mitjans de comunicació de masses) no hi haurà garanties de participació.
A la ponència del rector Ferrater i de l'exalcalde Farrés s'apunta la idea que les TIC, la societat de la informació, afavorirà noves formes de democràcia (directa). No s'explica, però, que aquesta nova possibilitat no representa una pèrdua de valor de la «opinió pública» configurada pels mitjans de comunicació de masses convencionals.
En tot cas, s'hauria d'evitar suposar com a superada la relació entre democràcia representativa i mitjans de comunicació de masses. Això significaria ignorar els mecanismes i la importància de l'opinió pública, abans i amb les noves tecnologies.
També significaria ignorar que la circulació de la informació continuarà recorrent (com havia anunciat Lazarsfeld en els anys cinquanta) diversos step flows of information.
Rector i exalcalde assenyalen que les TIC faciliten la desterritorialització i que actualment l'Administració més «propera» ja no ha de ser, necessàriament, la que es troba físicament més a prop, ja que un emissor allunyat físicament pot facilitar els millors enllaços i les millors connexions. És cert. Però aquí també trobem la
complementarietat entre el valor de la proximitat física i la potencialitat de la connexió
a la xarxa, de la mateixa manera que la xarxa no ha substituït la comunicació interpersonal ni
als mitjans de comunicació de masses.

Per als autors, «proximitat» o «llunyania» per si mateixes no signifiquen res. En alguns
casos es pot justificar prescindint de la proximitat física si les necessitats
informatives es poden cobrir millor amb una "proximitat virtual». En moltes altres
instàncies és essencial la proximitat física a fi de poder opinar, decidir o tenir capacitat
de resposta.

La ponència de Joan Subirats incideix, també indirectament, en la importància dels
mitjans de comunicació de masses, perquè aquests mitjans locals es refereixen directament a
la proximitat: «El territori és el marc on situar problemes, recursos i implicació
institucional i social, i encara més: es reconeix la proximitat com el gran valor de la
comunitat local i de les seves institucions de govern ».
I aquesta és una qüestió dels mitjans de comunicació de masses (de la premsa, de la ràdio,
de la televisió) i també dels nous mitjans en línia que actuen sobre l'opinió
pública.
Encara una darrera observació sobre els documents, generalment optimistes, de "la
doctrina »sobre la societat de la informació (europea, espanyola i catalana). Aquests
documents, en general, destaquen que les reticències a l'adopció de les TIC solen
respondre a actituds de defensa de privilegis (que és molt cert), però, en canvi, no
indiquen quins són els privilegis que defensen els defensors de les TIC, com si aquests
interessos no existissin i no s'haguessin de posar també al descobert.
Aquesta perspectiva crítica també és fonamental a l'hora d'establir les noves polítiques
públics de la societat de la informació.
3.5. Debat municipalista i referències tangencials als mitjans de comunicació
De l'anàlisi de les resolucions del II Congrés de Municipis Catalanes28 es desprenen
quatre principals conceptes:
- El valor de la proximitat per als ciutadans.
- La referència a l'ús, sense discriminacions i positivament, de les tecnologies.
- La necessitat d'avançar cap a una democràcia més directa i participativa.
- El valor de la cohesió social com a valor de la cultura democràtica en el nou
segle.
28 Documents de treball i resolucions del Congrés disponibles a la web del Congrés:
http://www.2comu.org.
24
Aquests quatre «valors» ho són «de la comunicació» i no sembla possible dur-los a terme sense
la contribució dels mitjans de comunicació.
Per això sorprèn que en tota la resolució del congrés esmentat es trobi una única
referència als mitjans de comunicació, i en l'apartat de resolucions sobre ciutadans
i participació, on es pot llegir:
- Assegurar l'accés universal a les TIC per possibilitar la participació ciutadana i
enfortir el teixit social.
- Multiplicar els punts d'accés a Internet.
- Donar suport a les entitats ciutadanes.
- Promoure la formació informàtica.
- Donar suport a les xarxes ciutadanes.
- Crear extranets per al sector associatiu.
- Reforçar els instruments de participació amb les possibilitats que ofereix la xarxa.
- Promoure la recerca i el desplegament de projectes experimentals (per exemple, el
esmentat consens).
I, finalment:

- Donar suport a la promoció i articulació dels mitjans de comunicació
comunitaris.

Es pot concloure que en el debat municipalista el reclam sobre un canvi d'actitud
davant l'ús de les TIC es duu a terme sense posar específica atenció en el paper dels
mitjans de comunicació.
La política de la societat de la informació ha de tornar-los a descobrir si voleu realitzar
una nova política global de comunicació i informació.
3.6. Democràcia electrònica. Noves formes de creació d'opinió i de participació
Encara que sigui molt inicialment, la utilització d'Internet per les administracions planteja un
nou horitzó per als serveis públics d'informació: la possibilitat de crear opinió
des d'una iniciativa que no prové dels mitjans de comunicació de masses.
Fins ara, la major part d'anàlisi i propostes sobre l'Administració en línia s'han
centrat en els aspectes de gestió, de manera que es consideren «millors webs» els que
ofereixen el màxim nombre de gestions en línia. Sense menysprear aquestes funcionalitats,
s'hauria d'incorporar a l'avaluació dels millors «webs» la seva funcionalitat estrictament
comunicativa i social, el seu equilibri en la triple funció de gestió, informació de
proximitat i de participació.
25
A Catalunya, l'any 2002, s'ha posat en marxa el projecte Consensus29
(Http://terrabit.ictnet.es/consensus) que agrupa nou ajuntaments per desenvolupar
experiències de participació ciutadana a Internet.
Aquestes iniciatives concorden amb els projectes a llarg termini d'e-Governance que impulsa
la Unió Europea i que pretenen anar més enllà de la idea de finestreta digital, per referir-
a noves formes d'accés, de participació i de debat en les societats democràtiques del
futuro.30
4. Els webs municipals

Els webs dels ajuntaments, si més no potencialment, poden arribar a desplegar un
conjunt molt ampli de funcions informatives en línia.
L'estudi ja esmentat de la UPF de 1999 sobre els webs municipales31 classificava la seva
contingut en les següents categories:
1. Informació general del municipi.
2. Entitats i equipaments del municipi (ubicats a).
3. Informacions relatives a l'organització interna de l'ajuntament.
4. Funcions i serveis de l'ajuntament.
a. Interns (relatiu a gestió).
b. Personals (d'interès social).
c. Urbans.
5. Dimensió institucional (informació administrativa).
Partint d'aquells primeres anàlisis i dels canvis més actuals, podem ampliar
aquesta primera classificació d'acord amb les següents categories:
- Informació de l'acció municipal (què fa el consistori).
- Informacions d'interès administratiu i municipal.
- Realització de les gestions burocràtiques que impliquen intercanvi d'informació.
- Informacions que afecten directament a les activitats de la vida municipal
(Socials, culturals, econòmiques).
29 El projecte Consensus part de l'experiència de Democràcia.web i és una iniciativa de la Fundació Jaume
Bofill amb el Centre d'Estudis d'Informació Ambiental (CEIA), l'Institut Català de Tecnologia i Localret amb
els ajuntaments de Cardedeu, Granollers, Mataró, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de
Llobregat, Terrassa i Vic
30 Per obtenir més informació sobre l'estat de la qüestió a Europa, vegeu l'estudi de Cap Gemini
Ernst & Young: http://www.cgey.be/pdf/websurvey_2ndmeasurement_finalreport.pdf.
31 Estudis de Ciències Polítiques i Gestió Pública (1999): Els Ajuntaments de Catalunya a Internet: un estudi
sobre les pàgines web dels Ajuntaments. Barcelona: Estudis de Ciències Polítiques i Gestió Pública,
Universitat Pompeu Fabra.
26
- Altres informacions d'interès i de proximitat no directament relacionades amb la
Administració però d'interès per a l'opinió pública local.
- Informacions de caràcter promocional (allò que interessa comunicar de la
localitat).
- Estratègies d'accés a la societat de la informació (per exemple, correu
electrònic).
- Informació de caràcter ascendent, des del ciutadà cap a l'administrador.
- Suport directe a la gestió (dels administradors o extranet).
Actualment encara són molt pocs els webs municipals que ofereixen de forma completa
totes aquestes funcions informativas.32 Entre aquests webs, podríem destacar exemples molt
pioners, com els webs dels ajuntaments de Barcelona o de Terrassa, entre altres, que
constitueixen guies i pautes per a una adaptació posterior a altres webs municipals amb
menys recursos i dimensions de què disposen aquests grans municipis.
No obstant això, també trobem projectes a Internet molt desenvolupats en algunes
poblacions de menys habitants i que compleixen un nombre important de funciones.33
Així, per exemple, el web de l'Ajuntament d'Arenys (www.arenysdemar.org) 34 compte
amb les següents seccions:
- Finestreta digital: tràmits i gestions per Internet (on es poden fer tràmits i
gestions administratives).
- Alcaldia (on es poden fer sol.licituds de casament civil).
- Hisenda i Administració (on es pot accedir a diversos nivells d'informació i
gestió de serveis).
- Biblioteca (on es pot demanar un llibre).
- Urbanisme i obres (on es troba tota la informació dels principals tràmits
i gestions en l'àmbit d'urbanisme).
- Serveis (on es poden enviar informes sobre desperfectes o obstacles a la via
pública).
- Bústia de queixes i suggeriments (per enviar als responsables municipals les queixes
dels ciutadans i ciutadanes).
També cal destacar el cas de Callús (callusdigital.org.), Premi nacional d'Internet
2001 de la Generalitat de Catalunya, que constitueix un cas emblemàtic donat el reduït
mida d'aquella població (1.374 habitants) i les grans dimensions i funcions
informatives del seu web.
32 Carme Fonoll i Ciro Llueca (2001): «L'avaluació de webs d'ajuntament: presentació d'una Eina d'anàlisi i
Estat de la Qüestió a les comarques de Girona ». Ítem (núm. 29, 2001).
33 Carme Fonoll i Ciro Llueca, ibídem.
34 Aquesta web va ser la guanyadora del premi La Malla a la millor iniciativa digital en els premis de la
Comunicació Local 2001.
27
4.1. ¿Ajuntaments amb web o webs amb ajuntament?
En l'estudi de la UPF de 1999 es distingia entre webs "d'ajuntament", quan es
tractava de webs amb informació institucional i administrativa, i webs "de municipi»,
quan es tractava de webs amb informació sobre els diversos aspectes (geografia,
població, història) de la localitat.
Aquesta distinció s'ha convertit en menys rellevant perquè molts webs "de
ajuntament »han incorporat plenament tots els aspectes propis dels webs" de
municipi », i han afegit a més una nova oferta informativa: l'actualitat. De fet,
un dels principals dilemes dels webs municipals de les poblacions grans és
competir o no amb l'oferta informativa dels portals ciutadans, cada dia més
importants.
L'estudi de la UPF descobria que fins a tres quartes parts dels webs "municipals» eren
«De municipi». Però aquesta tendència-sense que ara puguem quantificar-ha tendit a
disminuir, com a conseqüència d'un canvi fonamental en els sistemes de producció de
els webs municipals, que cada vegada són més webs "d'ajuntament».
Ara la qüestió és distingir entre ajuntaments que "pengen una web» i webs que
dinamitzen tota la informació disponible, o generable, dins d'un ajuntament. Són
molts, encara la major part, els webs municipals que es limiten a ser presents a la
xarxa amb ofertes molt estàtiques, que s'assemblen més a un article per a una enciclopèdia oa un
fullet promocional que a una veritable web interactiva.
L'estudi pioner de la UPF proposava analitzar quatre factors importants per valorar els
webs municipals:
1. Continguts del web.
2. Disseny del web (formes d'accessibilitat i llegibilitat).
3. Formes de gestió del web.
4. Dimensió relacional amb l'entorn.
Encara que l'anàlisi se centra especialment en el primer punt, el dels continguts, els
tres factors són decisius per avaluar aquests webs i els seus processos de comunicació.
En aquest punt hem de fer referència a la qüestió de l'externalització (realització
fora dels ajuntaments) de les principals tasques de producció i manteniment dels
webs.
L'externalització es pot explicar en el cas número 2, de disseny dels webs, però no en
el cas número 3, de les formes de gestió dels webs. L'externalització de la gestió de
els webs municipals indica que els ajuntaments no han dut a terme la reconversió ni
l'adaptació a les noves condicions de la societat de la informació. Els ajuntaments
no reconvertits tendeixen a externalitzar la producció i el manteniment de les seves webs o
mantenir-los com instruments estàtics d'informació, sense rebre totes les sinergies de
28
producció i gestió d'informació que es poden derivar d'un ajuntament
«Digitalitzat».
Una cosa semblant passa amb el punt número 4, el de «la dimensió relacional amb el
entorn », perquè aquesta dinàmica només és possible des de la quotidianitat d'una política
municipal compromesa i activa amb l'entorn urbà (cultura, societat, associacionisme,
esport, etc.).

4.2. El web municipal com a mitjà de comunicació de masses

Els factors identificats per fer l'anàlisi de la UPF haurien completar ara amb
un cinquè factor absent d'aquella anàlisi: la dimensió relacional dels webs dels
ajuntaments amb l'entorn mediàtic. Creiem que les relacions entre els webs
municipals i els mitjans de comunicació de l'entorn han de constituir una peça clau
de les seves dinàmiques informatives. De vegades perquè hi ha un mitjà de comunicació no
municipal que cobreix aquesta informació i amb el qual es pot col.laborar, o, especialment,
quan hi ha un mitjà de comunicació municipal que hauria d'orientar-sinèrgicament
cap a la producció de continguts del web municipal.
Sense desestimar cap de les funcions informatives anteriors dels webs municipals, i
sense caure en l'extrem de confondre el web municipal amb una revista informativa local, és
cal insistir ara en la importància que pot tenir per a aquests webs allò que
tradicionalment s'ha denominat «informació d'actualitat», d'àmbit local.
Ja hem indicat anteriorment que la dimensió «informativa" o "de mitjà de
comunicació de masses »era massa absent del debat teòric i polític sobre la
societat de la informació, especialment en l'àmbit local.
Doncs bé, aquesta llacuna encara és més gran si s'observen els webs municipals, els quals, excepte
algunes excepcions, es troben en un estat de gran indecisió pel que fa a la inclusió
de la dimensió «informació d'actualitat» en els seus continguts.
Aquesta presència informativa té tres nivells possibles:
a. Informacions de caràcter internacional i nacional generalista.
b. Informacions de caràcter local generalista.
c. Informacions de caràcter exclusivament municipal (relatiu a temes de
competència municipal).
La informació municipal en sentit ampli ha de constituir el contingut informatiu
fonamental dels webs municipals. La informació de caràcter internacional i nacional
generalista no sembla ser la més apropiada per als webs locals, encara que la trobem en
alguns webs com el de l'Ajuntament de Barcelona o de l'Hospitalet. La presència de
informacions de caràcter generalista local sí que sembla, en canvi, més apropiada per als
webs municipals, però la seva viabilitat dependrà del context mediàtic de cada localitat i
de la vinculació del web municipal amb altres mitjans de comunicació local. I sempre
29
tenint en compte que les sinergies amb els mitjans locals han de repercutir directament
en la capacitat informativa del web, sense que això signifiqui necessàriament una pèrdua de
valor respecte a les seves funcions de gestió, de participació i d'informació
estrictament administratives i municipals.
4.3. ¿Webs municipals o portals ciutadans?
Webs com els que acabem d'esmentar plantegen nous problemes de competència entre l'
sector públic i el sector privat en el nou escenari de la comunicació a la xarxa.
Els webs municipals de grans nuclis urbans-Barcelona, l'Hospitalet, Terrassa, etc .-
entren en competència amb altres grans ofertes interessades, cada dia més, a ocupar aquest
espai Internet local. És el cas del que s'anomena grans portals ciutadans, que
són el resultat d'iniciatives diverses, competitives entre si, dels grups periodístics
(Viapolis.com, creat per La Vanguardia i el Grup Correu), de les guies comercials
(Guies Locals de Catalunya d'Enciclopèdia Catalana, ww.ciutat.net, i CiudadHoy.com de
TPI-Pàgines Grogues), de les guies d'oci (La Netro.com) o dels grans portals o
cercadors com Terra.
Tots aquests aspectes comporten un nou interrogant sobre les polítiques de comunicació,
i especialment sobre la missió, funcions i control democràtic de tot el conjunt de
mitjans de comunicació, inclosa Internet.
Per això és interessant plantejar, també en l'àmbit local, la necessitat de constituir
consells de la informació, capaços d'interpretar les múltiples funcions de la informació
en l'era digital i d'adaptar les polítiques municipals a les noves formes de control i de
participació democràtiques.
5. Algunes conclusions
1. Conèixer la importància de l'àmbit local en la societat de la informació
L'àmbit local, coincidint i neutralitzant processos de globalització, es manifesta
com un dels àmbits més dinàmics, imprescindible, de la comunicació moderna.
En aquesta nova era és necessari seguir dirigint l'interès intel lectual i polític cap a la
comunicació local i la descentralització com una de les garanties del pluralisme i de
la pròpia democràcia.
2. Polítiques de comunicació i polítiques de la «societat de la informació»
Les experiències de les primeres etapes de l'era digital posen de manifest la
necessitat d'establir unes noves polítiques de comunicació, de caràcter global,
plenament integrades en les noves polítiques de la societat de la informació.
3. Necessitat d'afavorir convergències
En el nou context ja no té sentit mantenir desarticulades les iniciatives de la
política, l'educació, la cultura, el benestar social, l'economia, l'Administració i la
30
comunicació. La necessitat d'articular tots aquests factors constituirà, en el futur, el
eix de les polítiques locals. El desenvolupament d'una política democràtica de comunicació
en l'era digital s'ha de basar en una política de convergència amb els diversos sectors
de la societat.
4. Construir la memòria digital dels àmbits locals
Centrant-nos aquí a les qüestions relatives als continguts, hem de destacar la
necessitat d'una nova política de convergència (d'articulació) entre les diverses
iniciatives presents en el sector-públiques i privades, mediàtiques i no mediàtiques,
noves i convencionals-, per crear el que podem anomenar la "memòria digital de
els àmbits locals ».
5. Per una gestió integrada de les diverses «galàxies" de la comunicació
L'anàlisi del sector de la comunicació local posa en evidència la coexistència de
diverses "galàxies" (Gutenberg, broadcasting, Internet) en la comunicació moderna.
Han d'evitar, per tant, les polítiques de comunicació que mantenen una gestió
independent i separada dels diversos sectors de la comunicació: premsa, ràdio,
televisió, Internet, comunicació institucional, etc.
6. Missió i funcions del sector públic de la comunicació
La missió i les funcions que s'atribueixen als mitjans públics audiovisuals (ràdio i
televisió) s'han d'ampliar ara als nous mitjans de comunicació en línia
públics, com a instruments necessaris per:
a. Garantir una producció informativa d'interès social, i no únicament la que
respongui als interessos i lògiques comercials.
b. Facilitar l'accés als serveis d'informació a tota la població, sense
discriminacions.
c. Garantir els valors de la democràcia (pluralisme, accés, identitat, debat).
d. Planificar el futur de la societat de la informació de forma sostenible, en
benefici de la col.lectivitat i no dels interessos conjunturals de les iniciatives
privades sense responsabilitat col.lectiva.
7. Municipis i preservació dels espais públics de comunicació de proximitat
Correspon als municipis mantenir, en l'era digital, els espais públics de
comunicació com a espais compartits per totes les persones d'una mateixa
comunitat, sense discriminacions.
8. Necessitat d'integrar els mitjans de comunicació de masses en les estratègies
locals de la societat de la informació
Cal corregir l'oblit actual, o en tot cas les referències secundàries, als
mitjans de comunicació locals pels pactes parlamentaris, pel debat
municipalista i per les polítiques executives de la societat de la informació en el
àmbit local. Aquesta dimensió, inicialment reconeguda en el Pla Estratègic de 1999,
s'hauria de recuperar en la propera revisió del Pla Estratègic Catalunya en Xarxa, en el
impuls de l'Administració Oberta de Catalunya.
31
9. Facilitar la reconversió digital dels mitjans de comunicació locals
Els mitjans de comunicació locals han de tenir un paper decisiu en la creació de
continguts per a les pràctiques de comunicació en l'era digital. Partint de la llarga
tradició catalana en aquest sector, les polítiques locals de comunicació haurien
concentrar-se en la transició cap a la plena digitalització dels sistemes d

No hay comentarios:

Publicar un comentario